Fem Catalunya gran una altra vegada

Fem Catalunya gran una altra vegada 

Avui neix Lliga Catalana 3.0 un espai dedicat a l'actualitat de l'espai centrista (i per tant catalanista) a Catalunya. La veritat es que se'm fa molt estrany haver de crear un espai a Internet per explicar l'actualitat de l'espai centrista a Catalunya després d'haver gaudit de l'hegemonia política i social durant trenta dos anys ininterromputs (1980 - 2012). Què ha passat? Com pot ser que estiguem avui en dia on ens trobem? Com pot ser que quatre anys després el centrisme es trobi a Catalunya en una posició esquàlida, la mateixa que te a Andalusia? Ha passat una autèntica desgràcia, un suicidi col.lectiu, una autèntica hecatombe impensable per a tots aquells que es consideren èssers racionals i que es guien per paràmetres racionals. Perquè allò que per a molts, no majoritaris ni hegemònics per molts altaveus mediàtics que tinguin a la seva disposicio, va suposar un motiu d'autèntica joia, una fita èpica (l'imprescindible sacrifici del catalanisme centrista a l'altar del temple espriuà en pos d'un utópic estat) ha acabat esdevenint una autèntica catàstrofe col.lectiva que ha agreujat l'indubtable procés de decadència que pateix Catalunya des de fa temps,(impossible posar-se d'acord des de fa quan) en base a la incapacitat del govern per afrontar reptes quotidians i al clima de poliarització i radicalitat dins del qual han endinsat al pais com a conseqüència de la seva actitud inmadura, irresponsable i perillosa. Vet aqui que aquells qui tant diuen estimar al país l'han acabat conduint a un autèntic carreró de sortida: mai l'autogovern català havia estat tant en perill com ara. I les coses quotidianes, ordinàries, tangibles estan indubtablement pitjor avui dia que fa quatre anys. 

Quí es el culpable? Qui te la responsabilitat davant l'actual estat de coses? Qui es l'assasí del centrisme català? El culpable, el responsable, l'homicida del centrisme català no es altre que Artur Mas i Gavarró. Aquell qui el representava, aquell qui el liderava i que segons el meu parer era el millor polític d'Espanya davant les circumstàncies i deixant-se endur completament per la corrent, significativa però no majoritària ni espectacular, enlloc de resistir i afrontar les conseqüències va decidir deixar-se endur per la corrent experimentant un canvi radical i sobtat, una carrera disparatada i suicida que l'ha dut a carregar-se tota la seva herència i allò que tant be havia representat per abraçar causes que no eren la seva. En aquesta esbojarrada carrera Artur Mas ha deixat de ser el millor polític de Catalunya i d'Espanya per convertir-se en el pitjor, en el pitjor president de la Generalitat (tot i això superat ara pel seu successor Carles Puigdemont) en un personatge absolutament tòxic i destructiu que s'ha carregat estructures aparentment sòlides, absolutament benèfiques per a Catalunya i per a Espanya deixant al centrisme català en una posició absolutament esquàlida, en un estat absolut de postració caracteritzat per la desaparició de Convergència Democràtica de Catalunya, de Convergència i Unió i la debilitat d'Unió Democràtica de Catalunya que malgrat la seva extraparlamentarietat es l'únic component del centrisme català que sobreviu, batallant per la seva vida dins del clima completament advers creat per Mas.

I ara què? Ara que fem davant d'aquest panorama? Fem alguna cosa, ens posem en marxa i revertim l'actual estat de coses o romanem passius i postrats, deixant a Catalunya en aquest clima polaritzat i decadent que res de brillant augura per molt que els seus promotors ens augurin un autèntic paradís terrenal? Estem malament, però no vençuts. L'estat actual de coses es pot i s'ha de revertir precisant coratge i determinació per aconseguir l'èxit. Precisament perquè estem malament, perquè les coses ens son adverses i hem de remuntar i sortir endavant neix aquest blog amb l'objectiu de recollir i presentar tota la informació relacionada amb l'espai centrista a Catalunya. Un altaveu mediàtic que tot i ser extremadament modest neix amb vocació d'efectivitat i de referent per a gent injustament trista i desmoralitzada, perquè avui més que mai segueix vigent el lema expressat per Enric Prat de la Riba a inicis del segle XX: Per una Catalunya gran dins d'una Espanya gran. Es aquesta la realitat i no pas una altra. Ens correspón alçar-nos, refer-nos i passar pàgina perquè hem de fer Catalunya gran una altra vegada.